El poble l'havien bastit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava al mig d'una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal. La muntanya no era gaire alta. A la banda de ponent tota ella era una garriga foradada per caus de llebres i de conills. A la banda de llevant la vegetació és exhuberant. A la banda de ponent no hi plou mai. A la banda de llevant la pluja no parava. I a la banda de la pluja hi havia dotze fonts: la de l'espígol, la el romaní, la dels créixens, la de la camamilla, la de la sargantana, la del grèvol, la de l'escurçó, la de la formiga, la de l'oronell, la de l'esparver, la de la rosella, la del rossinyol, la de la mallerenga.... no dotze, tretze. Les cases eren tot masies, amb teulat, amb paller, amb pou, amb era, amb celler. En el pla de la muntanya hi creixia, verdejava i rossejava el blat; el millor i el més famós de la contrada. Cada espiga un llonguet. Els seus habitants no tenien cap interès a conèixer el futur. No havien consultat mai els morts, ni s'havien fet llegir mai les ratlles de la mà, ni s'havien fet tirar les cartes. No els calia. Perquè en una paret de la casa, la del menjador, davant de la llar, quan a la família se li preparava una bona notícia sortia, amb certa anticipació, una rosa blava grossa com el palmell de la mà, amb els pètals blaus degradats en degradacions d'una gran saviesa. Sortia com surt el sol, vull dir que es formava a la part baixa de la paret i s'enlairava a poc a poc fins que, dos pams abans d'arribar al sostre, es quedava quieta com si s'hagués adormit. Mig esborrada, mig somniosa, es quedava a la casa un dia sencer amb la seva nit per assegurar-se que la veien. I quan la família havia de tenir una mala notícia com és ara la mort d'un fill, o d'un parent, o la proximitat d'una mala collita, o la malaltia d'un be o d'una cabra o d'una vaca o d'un cavall o d'una gallina o d'un colom o d'un garrí, sortia, a la paret del menjador, sempre a la paret del davant de la llar com el lector ja fa estona que imagina, una rosa negra, d'un negre envernissat i lluent: de porcellana. Amb una eina especial per no trencar-la ni malmetre-la l'arrencaven amb molta cura de la paret i la guardaven a la calaixera, al calaix de dalt de tot com a record d'una gran pena.
MERCÈ RODOREDA, Viatges i flors (1980)
 |
| Romanyà de la Selva |
 |
| Vistes des del mirador de les Mirandes de Romanyà de la Selva cap a ponent |
 |
| Vistes des del mirador de les Mirandes de Romanyà de la Selva cap a llevant |
ACTIVITAT
- Llegeix aquest relat curt de Mercè Rodoreda.
- Busca informació sobre la vida i la obra de Mercè Rodoreda per tal de contextualitzar aquest relat.
- Fes un comentari d'aquest text i interpreta, segons el teu punt de vista, quin significat tenen les dues roses que hi apareixen. [Activitat avaluable: rúbrica 1]
- Valora el comentari personal d'un company de classe en el blog. [Activitat avaluable: rúbrica 2]
