M'ENFILO AMUNT...

12 d’abril de 2009, 7h 45’

M’enfilo amunt, pedalejant amb la bicicleta de Joan Ponç, i avall, mans lliures, per un camí de pescadors que porta fins al far de cala Nans. Duc frac per mallot i barret de copa alta en lloc de gorra girada o casc. Sofreixo vertígen a cada revolt quan el camí s’aboca, vorejant els penya-segats, al mar esfilagarsat i polvoritzat per una violàcia tramuntana. Suspès al buit, m’arrapo a les formes minerals. A prop, hi puc llegir, de reüll, una escriptura obscura i puntejada que el vent i el mar han escrit com si fossin eines de tall esmolades. La llengua arcaica es manifesta gutural, interjectiva, tallant. La canto.

Quan sóc a dalt, abandono la bicicleta en un estirp de la pedra i baixo unes escales fins al moll, acabat d’escombrar. El bufec del vent fa inhabitable el silenci d’aquest indret recòndit, allunyat dels humans. Pretenc de pescar, però el fil, la boia, la plomada i l’ham queden en suspensió i voleien segons la força de la ratxa per un cel fet mar, en la llum del capvespre, en la imposició del més enllà.

Tota cosa ha perdut el contorn i m’aclapara la confusió. Se senten encara els cants dels mots antics, dibuixats en les constel·lacions i gravats en la pell de les serps, que van i tornen, escampats. En la transfiguració, se m’apareix un Foix en estàtua clàssica. L’alimentació ultraterrenal en excés d’ou, llet i sucre li dóna un aire de figura de sal amb barret i corbata, fràgil a la intempèrie. Em poso les ulleres de mar per veure-hi clar i entrelluco, suara, Joan Ponç sota les aigües, al fons, en les zones afòtiques. Floten, de cop, ambdós, inflats, com ombres corpòries, simulacres alliberats. Porten cendra calenta a les mans, cendra roent, fumejant, de la Ultratomba. La poesia i l’art em cremen les mans.

VICENÇ ALTAIÓ I MORRAL, Allò de dintre (2009)

ACTIVITAT

• Llegeix aquest poema en prosa escrit per Vicenç Altaió en homenatge a  Joan Ponç. 
• En quins paisatges situa Altaió l'excursió amb bicicleta de Joan Ponç? Sobre un mapa, marca i inclou una fotografia dels indrets que recorre el personatge a partir del text. Un cop el tinguis fet aquest mapa, envia'l a la professora per correu electrònic. [Activitat avaluable: rúbrica 9]
• Mira amb deteniment el dibuix de Joan Ponç que tens a sota del poema. Rellegeix el text d'Altaió i indica algun element que provingui del dibuix. Posa-ho en comú amb els companys en un comentari en el blog. [Activitat avaluable: rúbrica 2 i 7]

EL PORTAL DELS SERRANS

València, a pesar del lloc que ocupa als mapes habituals, no és exactament una ciutat de vora mar. I el fet que aquesta ciutat, durant molts segles, no ha viscut de cara a la mar, sinó de cara als camins de terra, per als quals va construir portals insignes. Jo recomanaria, doncs, entrar a València per una d'aquestes portes de bella arquitectura: la del camí del nord, que és la que ens obre un pas directe a l'ànima i al cor de la ciutat, a la seua arquitectura més il·lustre, i a les pedres i les evocacions del seu passat. No és casualitat: per aquests camins del nord devien arribar, fa més de vint segles, els legionaris de Roma i els legats imperials, i per aquest camí arribaren, molts segles més tard, els nous pobladors medievals que duien amb ells una llengua romànica, un sentit polític, i la cultura de la cristiandat llatina i europea.

Si és possible, doncs, entrem a València per les torres dels Serrans. Arribem al pont des de l'altra banda del riu -abans era un riu d'aigua i tot, ara ja no-, i caminem lentament mirant com s'acosten les torres, assimilant a poc a poc la sensació d'estar aproximant-nos a algun lloc molt singular, i aquest lloc -aquesta ciutat- ha estat i és important. Les autoritats municipals que, ara fa poc més de sis-cents anys, van decidir la construcció d'aquesta entrada majestuosa, tenien una idea molt alta de la seua ciutat, i de la manera com volien que fora vista pels viatgers que hi arribaven: una certa idea d'harmonia i de solidesa, d'ornamentació limitada i justa i d'equilibri de formes. Una combinació de virtuts, per cert, que els valencians han mostrat més en l'arquitectura que en altres camps de la història civil i política. Siga com siga, si aquells jurats de finals del segle XIV pretenien construir un portal com un castell que fora emblema permanent de la ciutat, cal dir que ho van aconseguir del tot: aquestes torres han travessat impàvides tota mena de vicissituds pacífiques o violentes, han estat castell o presó, i després d'haver durat sis segles tenen l'aire de voler-ne durar almenys sis més.

JOAN F. MIRA, València per a veïns i visitants (1999)

ACTIVITAT

• Llegeix aquest fragment. 
• Busca informació sobre el Portal dels Serrans, el possible origen d'aquesta denominació i la seva importància històrica per a la ciutat. 
• Escriu un poema de mínim dotze versos sobre el Portal dels Serrans i publica'l en els comentaris d'aquest blog. [Activitat avaluable: rúbrica 4]

DINS EL DARRER BLAU

"Després de la ventada el dia s'ha deixondit fred i sense cap nigul. Els campanars i les torres es perfilen amb nitidesa absoluta en un cel de domàs blavíssim, esquinçat només de tant en tant per esbarts de falcies. Si no fos per la quantitat de teules caigudes, la fullaraca amuntegada, els quatre oms arrabassats d'arrel i l'esmotxada de les volades d'un parell de casals, ningú no diria que fa unes hores totes les campanes de Ciutat tocaren per conjurar el cap de fibló que anit passada pareixia que havia d'endur-se sencera. Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent.

Des de bon dematí la ciutat ha anat recuperant la calma i, passat el perill, vençut el vent per l'eixordador combat de les campanes, els seus habitants han sortit al carrer. Molts s'han acostat al Segell i l'Argenteria per veure amb els propis ulls les portes barrades, però els homes de l'Agutzil els han fets recular. D'altres s'han passejat per valorar els desastres. Encara han estat a temps per contemplar com els veïnats retiraven els oms abatuts prop del Carme i en un tres i no res, a colps de destral, n'han fet estelles, ben contents, perquè els serviran, tan aviat com la llenya s'eixugui, per encendre foc. Els al·lots acaben de rompre a pedrades els bocins més grossos de les teules i els porcs remenen la fullaraca arremolinada, famolencs, acompanyats pels infants, als quals el desig de la fruita caiguda esvaeix la por dels ullals esmolats. 

En els horts, però, la petja del vent és molt més feresta. En una nit se n'ha anat en orris la feina de mesos. Els planters, amb les fulles cremades i rompudes, jeuen sense esma de tan atupades i els arbres, mutilats en les branques més tendres, s'han quedat sense cap flor. La fruita, encara verda, ha caigut a terra i ja no madurarà com cal. Però malgrat això, i malgrat també la roba estesa que se n'ha duit la ventada, les tres gallines mortes al convent de Santa Magdalena, les dues ànegues desaparegudes al de les clarisses o la quantitat de rosers malmenats en els jardins de Palau, a la Seu es prepara un Te Deum d'acció de gràcies perquè la ventada —per molt que, a mesura que el dia avança, vagi creixent la llista dels danys—, no tingué les nefastes conseqüències que tothom havia vaticinat i serví d'instrument a l'Altíssim per deturar els heretges judaïtzants que volien fer-se escàpols. Per això el Bisbe, que ahir reuní amb urgència la junta de teòlegs perquè donessin el seu vistiplau al toc unànime de campanes, els ha tornat a convocar amb presses per debatre una proposició diferent. Des que sabé que, gràcies al vent, el vaixell que se'n duia els judaïtzants no pogué sortir del port, l'assaltà el dubte de si havia fet bé a plantar cara al fibló i fer-lo batallar amb les campanes. 

A hores d'ara pareixia ben clar que aquell vent no era altra cosa que un oratge insuflat directament per boca de Jesucrist, Favoni místic, fill unigènit del Pare, per obstaculitzar el viatge dels jueus i, millor encara, la seva condemna eterna als Inferns com a apòstates. Es preguntava, i per això volia les opinions de la junta, si no calia també oferir un desgreuge a Nostre Senyor i fins i tot a aquella força de la natura per haver-la considerada negativa, per haver cregut erròniament que l'enviava l'esperit del Mal. Volia fer partícips dels seus escrúpols els teòlegs i assessors i els tornava a convocar abans de l'ofici per veure què els semblava si després d'aquella solemnitat es dirigia a la feligresia per explicar-los com de vegades els camins del Senyor poden parèixer errats i no ho són tal com l'exemple d'ahir demostrava."

CARME RIERA, Dins el darrer blau (1994)


ACTIVITAT

• Llegeix aquest fragment. 
• Cerca informació sobre la situació històrica que es recrea en aquesta novel·la i dedueix a quin fet concret faria referència aquest aquest fragment que has llegit. Exposa la teva recerca i les teves deduccions afegint un comentari d'unes 200-300 paraules en aquesta entrada del blog. [Activitat avaluable: rúbrica 7]
• En aquest text hi trobem mostres molt evidents d'una varietat geogràfica del català. D'acord amb això, a quin dialecte pertany el text? Afegeix un comentari en aquesta entrada del blog on argumentis la teva resposta amb 5 exemples extrets del text. [Activitat avaluable: rúbrica 8]